Escrit per Avui vull viatjar fins al cinema colombià, per recomanar el treball del debutant Theo Montoya la pel·lícula del qual Anhell69 ha passat per festivals tan prestigiosos com el Festival de Mar del Plata, on es va alçar amb el premi a millor pel·lícula llatinoamericana i al Festival de cinema de Gijón, on es va emportar el premi a la millor pel·lícula a la secció Tierres en trance.
A Barcelona, la vam poder veure al passat festival D’A i ara arriba als nostres cinemes, encara que per desgràcia no arriba a tots els cinemes que hauria d’arribar- només a 10 sales de tot Espanya-perquè el públic pugui gaudir del naixement d’un nou gènere cinematogràfic, el gènere Trans o híbrid, ja que és el que planteja durant els 75 minuts de metratge, el director.
Una pel·lícula que va a cavall entre el documental i la ficció, per parlar-nos d’una generació perduda a la ciutat de Medellín, una generació que van néixer durant l’època més dura dels cartells i que aquests joves que ronden entre els 25 i els 30 anys, parlen dels seus desitjos i dels seus sentiments com a persones, sense tenir en compte la seva condició sexual.
Mitjançant un cotxe fúnebre, la càmera recorre els carrers de la ciutat colombiana i ens presenta els personatges anònims i transgènere, per introduir-nos a la seva amalgama de gèneres de manera transgressora.
Amb moments visuals excepcionalment bonics i amb moments durs on es pot apreciar la influència de la pel·lícula «Els Oblidats» de Luís Buñuel.
Però també és un homenatge al cinema de Victor Gaviria -que fa un cameo al film- ia l’influx de carrer de «La venedora de roses» (1988), per mostrar-nos l’influx de carrer i l’ardor vampíric i violent d’una ciutat que encara té els ecos de Pablo Escobar.
La pel·lícula és, en definitiva, una societat tancada per als que somien diferent i on l’únic lloc on se senten lliures és…Anhell69.
Benvinguts al cinema Trans, aquell cinema que no és ni documental ni ficció.