Amb la col·laboració de:
El Panteó de Maria Isabel de Viala: Realisme i Tragèdia a Montjuïc. Al Cementiri de Montjuïc, entre la densa arquitectura funerària que mira al Mediterrani, destaca una obra que esglaia pel seu cru realisme: la sepultura de Maria Isabel de Viala de Saragossa. Morta l’1 d’agost de 1928, la tomba s’ha convertit en un punt de referència no només per la qualitat de la seva execució, sinó per la profunda càrrega emocional que desprèn.
L’obra de Josep Dalmau. L´escultura és obra del reconegut artista Josep Dalmau. A diferència de la simbologia religiosa tradicional de l’època, Dalmau va optar per un naturalisme extrem. La peça retrata Maria Isabel al llit de mort, després de morir per complicacions en el part. El detall que defineix l’obra és la presència del fill nounat, que apareix intentant assolir el cos inert de la seva mare. El mestratge en el tractament del marbre aconsegueix transmetre la suavitat dels llençols i la fragilitat del nen en contrast amb la rigidesa de la mort, creant una escena d’una humanitat desarmant.
Un llegat de supervivència
Més enllà de la tragèdia inicial, la història d’aquesta sepultura té una dada de gran valor humà: el nadó representat a l’escultura va sobreviure a aquell part difícil i va viure una llarga vida que va superar els 90 anys. En morir, les seves restes van ser dipositades al costat de les de la seva mare, unint finalment els dos protagonistes al mateix lloc on l’art els va mantenir vinculats durant gairebé un segle.
