Amb la col·laboració de:
Vivim un temps de canvis profunds a l’ordre socioeconòmic del món. Tot sembla moure’s; les fronteres, els mercats, les persones, les institucions… provocant una sensació d’inestabilitat, ja que ningú sap del cert cap a on es desplaça tot i quin és el model o el nou equilibri al qual ens encaminem.
Ens movem cap a algun lloc que no hem decidit i que resultarà del xoc entre els diferents esforços i interessos, de tots els que avui aconsegueixen fer-se sentir al concert global. Sembla com si un ordre polític nou estigués dibuixant-se a pals, sense el concert de la política.
El segle XX ja va viure grans desordres, però més aviat van derivar d’una confrontació entre visions oposades sobre el món i com governar-lo. Ara sembla com si la gran diversitat de lògiques en lliça i la ressonància entre tantes veus parlant alhora, hagi entelat el diàleg i la possibilitat d’establir corrents de pensament prou ratificats. Tot es regateja en curt i encara que fa la sensació que “la nau va”, ningú sap molt bé cap a on.
Com a conseqüència d’això, passa el mateix avui amb l’arquitectura i la construcció física sobre el territori, que és en gran mesura el sistema operatiu del món. El nostre entorn construït és com una maqueta de la societat, una representació física de la dimensió cultural, econòmica i política. Així doncs, té sentit analitzar la maqueta per comprendre una mica de la civilització que representa.
La realitat és que el planeta s’està urbanitzant a marxes forçades i no en som conscients
El planeta s’està construint a una velocitat i una extensió inimaginables en èpoques passades. Emergeixen per tot arreu traces i construccions que no segueixen cap patró, ni corresponen a cap projecte que no sigui el pur propòsit que els impulsa. Potser des d’Europa no siguem plenament conscients de la magnitud del fenomen, perquè el seu focus no és a Occident.
No podem descartar que tota aquesta conglomeració, que aquesta granellada inacabable respongui finalment a alguna lògica l’escala de la qual se’ns escapa. Tampoc no dic que aquest sigui un fenomen essencialment negatiu, ja que respon a demandes reals dels ciutadans en molts països i en la majoria de casos, implica inversions directes per a les economies locals. Però el cert és que es tracta d’un impuls global que no segueix cap model conegut i sense cap lògica capaç d’abastar-lo, així és que ningú no pot verificar per endavant quin serà el resultat.
Els arquitectes vivim aclaparats davant d’aquest fenomen imparable que sobrepassa qualsevol disciplina o ofici establert. Les agrupacions gremials, acadèmiques i culturals que ens vertebren, no arriben a comprendre l’amplitud del panorama i acostumen a rebutjar aquelles parts que semblen més fosques.
Potser és comprensible l’espant dels arquitectes, del qual deriven les respostes corporatives més tòpiques. N’hi ha que queden paralitzats culpabilitzant-se dels excessos de l’edificació. Consideren doncs que construir és moralment censurable, així és que millor seria deixar de fer-ho. En tot cas i com a mal menor, pensen que ens hauríem de cenyir només a alguns materials purament “naturals”. D’altra banda, són aquells que es tanquen en les formes i disciplines conegudes, reivindicant una suposada essència del que ells consideren “la bona arquitectura”. Finalment, hi ha els que fan de l’eficàcia la seva principal raó de ser, responent immediatament a les preguntes que vénen donades.
Tan sols un referent comú, el projecte d’un futur acceptable per a tots, permetria que aquests mons estancs s’obrissin -el millor dels mons possible, que reclamava Voltaire-.
La veritat és que el planeta s’està urbanitzant a marxes forçades i no en som conscients. Aneu al davant alguns exemples que em semblen evidents.
Les infraestructures físiques que demana “el món virtual” ja arriben a dimensions inquietants. Cada cop que teclegem l’ordinador o el nostre telèfon mòbil, emprem espai i capacitat en un centre de dades situat en algun lloc del territori. Tota aquesta infraestructura tecnològica necessita immensos edificis construïts i climatitzats, amb un consum intensiu denergia. A Mongòlia i Noruega es troben dos dels centres de dades més grans, amb una superfície de 1.000.000 i 600.000 metres quadrats respectivament. Representen només una petitíssima part d’aquestes construccions repartides per tot el planeta i que segueixen creixent exponencialment, empesos per la demanda expansiva de les tecnologies de la informació-IA, serveis al núvol, streaming, etc.-. A Espanya concretament, està previst multiplicar per sis la capacitat instal·lada la propera dècada.
També el comerç “en línia” comporta un rosari interminable de construccions logístiques, abans d’arribar a casa nostra. Tot i que no en siguem conscients, cada paquet que Amazon reparteix a l’àrea de Barcelona arriba des d’un magatzem logístic al Prat, amb una superfícies de 150.000 metres quadrats construïts. Tot i així, és tan sols un més dels 175 centres que la mateixa companyia té repartits pels quatre continents.
Per no parlar de l’anomenada “construcció informal” que creix espontàniament a molts llocs, on es va concentrant la població desplaçada pel desordre rural i la violència.
El món es construeix amb disbauxa mentre els arquitectes mirem cap a una altra banda, reconfortats en pensar que tot això no ens concerneix doncs és només ferralla i no arquitectura.
Però quina altra cosa podem fer? Potser és possible canviar el curs de la realitat quan ens supera?
Comprendran que jo no tingui una teoria del tot, perquè cal una àmplia discussió sobre les idees abans de poder assentar-les.
Tot i això, vull creure que en aquest moment hi ha força criteris amb què molts de nosaltres acceptaríem alinear-nos.
Una confiança en l‟eficiència objectiva de les infraestructures, considerant l‟edificació com un procés il·lustrat.
El valor que podrien atresorar els edificis en ser considerats com a bancs de materials i no com a formes acabades.
Construir amb una lògica ecològica sota el referent de la natura, considerant larquitectura com a part de la biosfera.
Sincerament, crec que la construcció no és un mal inevitable sinó que pot ser beneficiós per al medi sociocultural i natural en què s’inscriu, com tantes vegades va passar en el passat cada cop que l’arquitectura va assimilar el paradigma del seu temps. Pot ser que estiguem buscant el nostre propi “gòtic del futur”?
En darrer terme, l’arquitectura no és un fi en si mateix sinó un poderós instrument per transformar la realitat. Arribat el moment, conformarà un llenguatge bell i que tots comprenguem, per expressar aquest nou referent que ens identificarà en el temps. Fa falta optimisme i una mica d’autoestima per pensar que hi ha alguna manera de construir un món millor i que val la pena explorar-lo.
Quan veiem que l’arquitectura surt del bucle i pren una direcció, aleshores sabrem que per fi ha tornat la política raonable.
Felipe Pich-Aguilera és arquitecte
