Amb la col·laboració de:
Quan el Visualitzador de Somnis va sortir al mercat, semblava un miracle tecnològic. Per primera vegada, la humanitat podia enregistrar els seus somnis i reviure’ls a la pantalla com si fossin pel·lícules personals. Al principi, el seu ús era restringit a hospitals i consultes psiquiàtriques. Però aviat, les grans corporacions van veure-hi un negoci immens.
En pocs anys, el dispositiu va deixar de ser una eina mèdica per convertir-se en un electrodomèstic omnipresent. Les famílies ja no miraven televisió: projectaven els seus somnis a la sala d’estar. Les empreses van començar a oferir subscripcions per emmagatzemar-los al núvol, amb la promesa de “no perdre mai cap nit”. Però rere aquesta aparença d’oci, s’hi amagava un control subtil.
Els somnis gravats es van convertir en mercaderia. Les plataformes digitals els analitzaven per extreure desitjos, pors i fantasies, venent aquesta informació a anunciants i governs. El subconscient, que havia estat fins aleshores un territori sagrat i privat, es va transformar en un camp de mines explotat per la indústria. La intimitat va desaparèixer: ningú podia assegurar que els seus somnis no fossin vistos, copiats o comercialitzats.
Amb el temps, el Visualitzador va esdevenir obligatori en moltes empreses. Els treballadors havien de compartir els seus somnis per demostrar lleialtat, creativitat o absència de conflictes interns. Els somnis rebels, els malsons polítics o les fantasies prohibides esdevenien sospitosos. La llibertat interior va quedar sotmesa a un nou sistema de vigilància invisible.
El que havia començat com un joc lúdic es va convertir en una dictadura del subconscient. La gent ja no sabia si somiava per si mateixa o per alimentar la màquina. I el món va descobrir, massa tard, que obrir la porta als somnis era també obrir la porta a la seva explotació.
