Amb la col·laboració de:
A la vasta necròpolis de la muntanya de Montjuïc, on el silenci només és trencat pel granyit de les gavines i el xiuxiueig del Mediterrani, s’alça un monument que desafia les lleis del temps i la lògica de la mort. És el panteó de la família Maucci, una de les obres d’art funerari més fascinants de Barcelona, no només pel seu realisme tècnic, sinó també per la càrrega emocional i les llegendes que han brotat de la seva superfície de pedra.
Una Estirp Marcada per la Lletra i el Dol.
La història dels Maucci és la crònica d?un triomf agredolç. Manuel Maucci, un emprenedor nascut a la Toscana, va arribar a Barcelona el 1898 després d’un pas d’èxit per Argentina. El seu objectiu era ambiciós: fundar una editorial que posés els grans clàssics i les novetats literàries a l’abast del poble. Ho va aconseguir. L’Editorial Maucci es va convertir en un gegant cultural, publicant autors com Blasco Ibáñez o traduccions de Dostoievski amb una estètica modernista inconfusible.
Tot i això, el mateix any que naixia el seu èxit a Barcelona, la tragèdia trucava a la seva porta. La seva filla petita, Isabel, moria amb sis anys. Va ser la primera esquerda en una família que el destí s’encarregaria d’enfonsar. Catorze anys després, el 1912, la tragèdia es va tornar insuportable: en un mateix any, Manuel va perdre els seus altres dos fills, Valentín, de 17 anys, i Diumenge, de 22. En poc més d’una dècada, l’editor més important de la ciutat estava envoltat de llibres, però sense hereus a qui llegar el seu imperi.
Per honorar la seva memòria, Manuel Maucci va encarregar el 1913 un monument que trenqués amb els cànons de l’època. Mentre la burgesia catalana optava per àngels modernistes i creus celtes, Maucci va exigir realisme pur. Obra del mestre d’obres Josep Masdeu i el taller de l’escultor F. Graell, el conjunt presenta els tres germans com si acabessin d’aturar el passeig.
Isabel, la nena, destaca per la vulnerabilitat. Apareix amb un vestit de volants perfectament cisellat, amb els plecs de la tela caient amb una naturalitat que sembla impossible a la pedra. Al seu costat, els germans vesteixen vestits de l’època, amb corbates i pentinats que reflecteixen la moda de principis del segle XX. El detall més significatiu és el llibre que un sosté: un tribut etern a l’ofici del pare i una declaració que, encara que les seves vides van ser curtes, van estar envoltades de cultura i pensament.
Entre la Realitat i el Mite: Les Llegendes de Montjuïc
És precisament aquest hiperrealisme el que ha donat lloc a les llegendes més fosques i fascinants del Cementiri de Montjuïc. La perfecció de les faccions, la textura de la pell a les escultures i la brillantor dels seus ulls han alimentat durant més d’un segle el mite de la “petrificació”.
La Família Petrificada: Una llegenda urbana molt arrelada assegura que Manuel Maucci, incapaç d’acceptar la pèrdua dels seus fills, no va encarregar estàtues, sinó que va utilitzar una tècnica alquímica o química secreta per embalsamar i recobrir els cossos reals d’Isabel, Valentín i Domingo en una capa de material imperible. Els visitants juren que, si s’observa de prop, es poden veure detalls que cap mà humana no podria tallar, com els porus de la pell o les venes sota les temples.
Aparicions i Xiuxiueigs: Els treballadors nocturns del cementiri han relatat durant generacions que el sector dels Maucci és “especial”. Es diu que Isabel, la nena, és la més activa de tots tres. Hi ha testimonis dels que afirmen haver vist una petita de blanc jugant entre els panteons confrontants a les nits de lluna plena. Altres asseguren que, en passar davant seu, se sent una baixada brusca de temperatura i es percep una tènue olor de tinta fresca i paper vell, com si l’editorial del seu pare continués funcionant al més enllà.
La Mirada que Persegueix: S’explica que els ulls d’Isabel tenen la propietat de seguir el visitant. Tant se val des de quin angle s’observi el monument; la nena sembla estar vigilant els que pertorben el seu descans, no amb maldat, sinó amb una curiositat infantil que el temps no ha aconseguit apagar.
Un Santuari de Memòria
Avui, el panteó dels Maucci és una parada fonamental a qualsevol ruta pel patrimoni de Barcelona. És un lloc on es fonen la història de l’edició, el dolor d’un pare i el misteri del que és inexplicable. Isabel segueix allí, amb els seus sis anys eterns, custodiada pels seus germans i pel rugit llunyà del port, sent per sempre la nena de Montjuïc, la petita que va convertir el dol en una llegenda que es nega a morir.
