Amb la col·laboració de:
L’habitatge a Espanya ha esdevingut un dels temes més candents del nostre dia a dia. Comprar una casa, que durant dècades va ser el somni de moltes famílies, avui sembla un objectiu cada cop més llunyà per a la majoria.
L’economista Santiago Niño Becerra, conegut per haver anticipat la crisi financera del 2008 i les comparatives d’habitatge social amb altres països, ha tornat a encendre el debat amb una anàlisi que no deixa indiferent: segons ell, l’accés a la propietat està marcat per l’herència i no per l’esforç personal. Les seves paraules, compartides en un fil de publicacions a X, dibuixen un panorama que trenca amb la idea tradicional de progrés social.
Una societat dividida per la vivenda
Niño Becerra descriu una Espanya partida en dos. D’una banda, “un 20% que pot accedir a la propietat” i, de l’altra, “un 80% que no”. Segons l’economista, aquesta proporció reflecteix una fractura social que ja no depèn de mèrits individuals, sinó de la sort d’haver nascut en una família amb patrimoni. En les pròpies paraules, “l’única via que els queda per arribar a ser propietaris és l’herència”.
Això significa que, per a la majoria dels llogaters, estalviar prou per comprar un habitatge és pràcticament impossible. El preu dels pisos i la precarietat laboral fan que la compra es converteixi en una quimera. Niño Becerra ho resumeix de forma contundent: “8 de cada 10 llogaters ho seran sempre, ja que no esperen heretar un habitatge, la seva única possibilitat per convertir-se en propietaris”.
L’economista insisteix que aquesta situació està configurant una societat dual: els que tenen accés a la propietat gràcies a l’herència i els que, atrapats al lloguer, veuen com el seu esforç no es tradueix en estabilitat. L’habitatge, que abans era símbol de progrés i seguretat, ha esdevingut un privilegi reservat a uns quants.
La fi de l’ascensor social i l’advertiment per als privilegiats
Les conseqüències del diagnòstic van més enllà del mercat immobiliari. Niño Becerra adverteix que estem assistint a la “fi de l’ascensor social”. Durant dècades, s’assumia que la feina dura i l’estalvi podien garantir una vida millor. Tot i això, quan l’herència es converteix en el principal mecanisme d’estabilitat econòmica, aquesta idea s’esvaeix.
L’economista assenyala que aquesta nova realitat dinamita un dels pilars del contracte social: la confiança que l’esforç personal obre portes. Ara, la mobilitat social s’atura i les futures generacions s’enfronten a un horitzó on el patrimoni familiar és la clau de tot.
Però Niño Becerra també llança una advertència als que avui formen part d’aquest 20% privilegiat. “La permanència en aquest grup del 20% no està, ni de bon tros, garantida”, afirma. És a dir, fins i tot els que han heretat o tenen accés a la propietat no es poden sentir completament segurs. La inestabilitat econòmica i les turbulències del mercat poden alterar-ne la posició en qualsevol moment.
Aquest missatge, adreçat tant als qui lluiten per accedir a un habitatge com als que ja en tenen, subratlla la fragilitat del sistema actual. L’habitatge deixa de ser un dret universal per convertir-se en un factor de divisió social, i aquesta divisió afecta tothom, fins i tot els que avui semblen estar fora de perill.
Ser amo d’un habitatge ja no vol dir el mateix
L’anàlisi de Santiago Niño Becerra és dur, però convida a reflexionar-hi. L’habitatge, més que no pas un bé material, s’ha transformat en el símbol d’una societat que es fragmenta entre els que hereten i els que no. Per al lector, el missatge és clar: amb l’esforç individual ja no n’hi ha prou, i el futur de la propietat a Espanya depèn cada cop més del llinatge familiar.
En definitiva, el que Niño Becerra planteja no és només un problema econòmic, sinó un canvi profund en la manera com entenem la justícia social. I encara que les seves paraules puguin resultar incòmodes, ajuden a comprendre perquè tantes persones senten que el somni de tenir una casa pròpia s’allunya cada dia més.
